2 · L’Albufera

En alguns poemes àrabs li diuen Espill del Sol, ha sigut protagonista de novel·les com ara Cañas y barro i a mi m’ha deixat boig perdut. És un paradís vegetal a menys de deu kilòmetres de la ciutat de València. Estic parlant de l’Albufera, la llacuna d’aigua dolça que es troba junt al mar però que no pertany a ell, com una amant es resisteix a entregar-se. A més, és un símbol de cultiu de l’arròs i té entre els seus habitants nombroses espècies protegides com ara el samaruc o la gavina d’audoin.

La seua presència s’erigeix com el cor d’un conjunt d’elements naturals que han nascut per i amb ella. Un d’ells és la Devesa del Saler, bosc mediterrani que es troba entre el mar i l’Albufera, unit per un canal anomenat la Gola del Pujol.

Les platges de la zona són de les preferides per banyistes i passejants, i també pels bostonians com jo. Són tres: la del Saler, la de la Garrofera i la de la Devesa del Saler. Però hi ha d’altres ingredients mediambientals que fan que la zona siga especial: els ullals, la marjal, les mallades…

Tot això crea un entorn ecològic que ha servit d’inspiració per moltes manifestacions culturals a través dels segles, com ara, per exemple, el meu documental.