Dia 7 · De la música i de qui la toca

Benvolgut diari:

És una veritat universalment coneguda que la música és una ajuda per al mal d’amors. En realitat, ajuda més una botella de cassalla espentada amb pa de motle, però què anem a fer-li. La cosa és que jo estava convençut que entre Laura i jo havia sorgit alguna cosa, que només mirant-nos ja havíem pactat que tindríem cinc fills i tots portarien ulleres de pasta. Però, no, eren quimeres del meu cor, ella és una harpia amb cara d’àngel que ha jugat amb els meus sentiments… No, és mentida tot, tot (menys això del pa de motle) A tu no puc enganyar-te, amic diari, eres l’únic que coneix l’interior de la meua ànima i els meus esfínters. Només volia paréixer més interessant per a quan troben el meu diari després de l’Apocalipsi zombi que s’acosta.

Laura no m’ha enganyat, mai em va prometre res però sí que és cert que el meu cor ha esclatat quan l’he vista… em costa d’escriure-ho, amb un altre home. Per què? Per què anaves amb eixe engominat quan portar vestit en esta ciutat ha passat de moda? M’he sentit tan afonat, tan merdeta arrossegà, que només tenia dos opcions: tallar-me les venes o compondre una cançó. Com les fulles d’afaitar em fan por, m’he decidit per la segona opció. No vull més embolics amb les autoritats així que estic intentant registrar-ho tot de legal, però hi ha algun problema, que la cançó ja existix o no sé quina porqueria administrativa. Com va a parar-se una ànima ferida a pensar en eixos detalls tan vulgars!

cURL failed


Deja tu comentario