Dia 9 · Abans de la Nit del Fuck

Benvolgut diari:

Saber-se l’home més odiat de la ciutat no és gens bonic. Estime València, estime el socarrat de la paella i pagar la zona blava, però si qualsevol valencià poguera, em convertiria en la primera falla humana de la història. De fet, la part de mi que ja es considera llevantina, també ho pensa, i la meua mà dreta no para d’arrancar cabells de la cella esquerra.

Tot va començar molt bé, amb el meu mocador i la meua brusa, em sentia més integrat que mai en la festa: menjant bunyols, visitant les falles, menjant xurros, visitant els carrers il·luminats, menjant bunyols i xurros… mai havia trobat tants avantatges a les meues capacitats estomacals.

Però llavors van arribar ells… Mai podré ser un valencià de veritat, a menys que m’extirpe els timpans. Els espartans eren famosos per deixar els seus xiquets a la intempèrie tota la nit. M’agradaria que s’enfrontaren amb els valencians, una escopinada i tots ofegats. Els xiquets valencians, les iaies valencianes, els periquitos valencians són capaços de suportar tempestes de soroll i foc sense immutar-se. Què collons dic sense immutar-se, si aplaudixen i ploren de l’emoció.

Com a mi m’espanta fins el soroll dels meus propis gasos, ha passat el que havia de passar… He acabat una altra vegada en la presó, que, per cert, la porra l’ha guanyat El Jeringas, que va dir que tardaria menys de dos mesos a tornar. De l’alegria, m’ha donat un morreig gràcies al qual he descobert que El Jeringas al que té por és als raspalls de dents. No m’importa, crec que ara mateix és l’únic valencià que em vol.

cURL failed


Deja tu comentario